La mística de les claus

Des de l'antiguitat s'han donat grans passos per protegir les propietats personals, que poden ser materials, familiars o espirituals. Ja sigui, per exemple per protegir un cofre ple d'or, l'home sempre ha intentat trobar maneres de mantenir als saquejadors a ratlla. Les claus, els panys i candaus ens parlen del valor d'allò que es troba sota clau, que té accés restringit.

Durant segles, les claus representaren autoritat, seguretat i poder. Reis, emperadors i nobles, ciutats i pobles incorporen el signe de les claus als seus escuts d'armes. L'entrega de les claus a un castell, fortalesa o ciutat era tot un cerimonial.


És molt probable que vostè tingui a casa seva, en algun calaix o a la butxaca, una o diverses claus velles, de diferentes formes, mides, marques i estils, algunes molt velles, d'altres modernes i actuals, però absolutament totes comparteixen un destí comú: durant molt de temps van servir per resguardar de mirades indiscretes els nostres secrets, la nostra intimitat i alguns misteris.

Les claus representen a les forces amb el poder d'obrir i tancar, deixar tancat o alliberar, marcar l'inici d'una nova fase de la vida, ... També estem cansats de veure en concursos televisius en els que s'entreguen cases o cotxes, on el que realment s'entrega és la clau. És un fet simbòlic que fa que la clau es transformi en un objecte que pot donar pas a la fortuna.

Forjador, ferrer i manyà

Difícil és definir amb total claredat i precisió que s'entén per forjador, que s'entén per ferrer i que s'entén per manyà: tots treballen amb el metall, tots, més o menys, fan servir la farga, l'enclusa i el martell; i malgrat tot, tots els treballs que duen a terme són diferents; d'aquí que alguns vulguin fer la divisió d'acord al treball resultant. No seria possible enumerar els infinits treballs que poden sortir de les mans de cada treballador, i no ja dels coneguts en l'actualitat, sinó dels que la inventiva sens dubte ha de donar a conèixer; heus aquí el perquè no optarem per aquest sistema per definir-los, ja que incorreríem en una falta de prolixitat.

Forjador, diuen els diccionaris, que és el que s'encarrega dels treballs de la forja; ferrer el que treballa el ferro; manyà el que construeix claus, panys, etc.; definicions, a propòsit, per sortir del pas, però que a la ciència i a la indústria no poden satisfer. Si el que s'ocupa de treballs de forja és forjador, (forja com anomenem a la farga) tothom que treballa a la farga serà forjador; absurd evident, doncs hi ha multitut d'oficis i indústries que no corresponen al forjador i en què, no obstant, s'utilitza la farga: d'altra banda, per forjar s'entén batre el metall; absurd també evident. A més a més, si el ferrer només treballa amb ferro, i la missió del manyà és únicament la construcció de claus, panys i candaus, com anomenar al que elabora reixes, balcons, adorns, ... de llautó o altres metalls? Necessita tenir diferents coneixements que el que treballa amb ferro?

Ja ho hem dit, la distinció d'aquests tres oficis és difícil, i les consideracions que hem exposat han servit únicament per justificar la que presentem per creure que és la més racional, i ser, a més a més, la més generalitzada entre els fabricants i industrials, sense dir que per això sigui bona. Entenem per forjador el treballa els metalls només amb enclusa o bigòrnia i els martells, però bastament, deixant de banda la forma amb la que han de sortir del taller. Ferrer és el que treballa amb ferro calent, i manyà el que treballa els metalls generalment en fred.